Què els passa als partits polítics?

Què els passa als partits polítics que no representen a la societat civil. Aquets dies arran de la manifestació organitzada a Barcelona pel dret a decidir i les infraestructures he escoltat la contraposició entre els partits polítics i la societat civil organitzada, és a dir, les entitats i associacions. A còpia de sentir-ho diverses vegades a tertúlies i a mitjans de comunicació he restat corprès pel què aquesta afirmació suposa.
Els partits polítics, almenys així els he entès sempre, són fruit de l’esforç dels ciutadans per donar resposta als reptes que la societat planteja a través del canal de la política. Per tant els partits polítics són la més alta expressió de l’organització d’una societat civil democràtica. Un treball conjunt des d’una visió singular que pensa amb el bé comú.
Per això contraposar partits politics a societat civil organitzada em sembla greu per una societat democràtica. Ja que convertim a la classe política en una oligarquia allunyada dels reptes de la societat.
Sé que són moltes les coses que ens poden portar a pensar en aquesta dissociació. Però una cosa és que hi hagi partits o polítics que ho abonin i l’altre és que ho donem com un fet natural i irreversible.
I deixeu-me amics que llenci una pregunta a l’aire, ja que parlem de la manifestació de dissabte i del dret a decidir i la societat civil organitzada... Amb aquest ball hi som com Església? O només molts com a cristians. Del que es reclama no en diu res la nostra doctrina social (ja sé que sí)? Encara arribarà el moment que ens diran el mateix que amb els polítics: L’Església i la societat civil, o més encara, l’Església i els cristians organitzats.
Flocs de pensaments tan sols!

LA LLUM DE LA PAU APUNTA A L'HORITZÓ

Com aquell que no vol, el cicle estacional ens porta novament a aquell temps on maldem per trobar l’escalf que ens deslliuri del fred i de la nit que sempre arriba a mitja tarda. A finals de tardor ja apunta l’hivern, i l’hivern, així com la primavera, no deixa de ser un temps poètic i emotiu per expressar i relatar el nostre viure quotidià.
Així podríem comparar molts moments de la nostra història, personal o col·lectiva, amb el temps d’hivern on sembla que tota vitalitat resta adormida, on sembla que tot és finit, i millor tothom tancat a cada casa, no hi ha res a fer, és l’hivern ja se sap.
No és estrany, que en aquest temps esquerp és valori amb molta més intensitat el goig de l’escalfor i de la llum. Escalfor i llum que esdevenen vida i esperança. Així no és estrany que es celebrin amb aquestes dates festes on aquets elements siguin dignes de ser festejats. Castanyes calentes, panellets calòrics, el creixent del sol, i uns torrons, barres energètiques fetes a casa. Totes les cultures i tradicions han cercat allò que els produeix llum i escalfor i n’han fet festa en aquestes dates.
No és estrany, doncs, que aquells valors, sentiments i accions que més valorem i considerem necessàries per una vida agradable els associem a la llum i la calor. Què més pedagògic que aquesta associació d’idees, aquests poemes sensitius, aquestes relacions tant clares?. Així relacionem l’amor amb l’escalfor, el caliu, la brasa, el foc; la llum amb la vida, la pau la tranquil·litat i la maca de por; i el sol amb aquell astre rei que tot ho escalfa i ho il·lumina. No és estrany doncs que els nous cristians, hereus de tan bella poesia, no recullin aquesta tradició i relacionin amb Jesús amb totes aquestes imatges que l’hivern ens brinda.
Per ells, per mi, per molts, Jesús ha estat a les seves vides i de la història del món, aquell sol que ve del cel per portar-nos escalfor (amor) i llum (pau, tranquil·litat, serenor i Vida). No es estrany doncs que en el cor de l’hivern la comunitat cristiana esclati d’alegria. La llum, que és Déu, és percebuda per nosaltres, i de la seva escletxa n’apunta la pau. Una pau que és escalf de primavera, que albira l’amor que tant ens cal. Ens obre al coratge de l’espera que tot i l’hivern sempre hi ha el Nadal.

19:30 de la tarda. Catalunya ràdio. Meditació
Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres.
Una suma de pensaments contradictoris em venen el cap.
1. La ràdio pública i per tant nacional de Catalunya a una hora de bona audiència fa una aposta per la interioritat. Bé.
2. La ràdio pública i per tant nacional de Catalunya a una hora de bona audiència esdevé altaveu d'un corrent de pensament oriental (filosòfic, religiós, emocional...) de manera diària. Curiós.
3. La ràdio pública i per tant nacional de Catalunya a tret de graella la missa de Montserrat posant-la a Internet i fa una programa de mitjà hora que es diu Paraula i Vida a les 7 del matí del diumenge. Políticament correcte.
4.Respon a l'audiència? Potser sí.
5. És política?. També
6. De tot plegat me'n alegro?. Deixem que em fa pensar.
Suposo que a molts blocs heu reflexionat sobre aquest fet i com des de la comunitat cristiana hem d'escoltar aquest signe del temps.
Penjaré els comentaris que em feu arribar.

Amics blocaires, fa cosa de dos dies, em va impressionar profundament el comentari que un senyor, ja força gran, em va fer sobre la pregària. Era el mig del carrer i responia a la pregunta quotidiana -Bon dia, com estem, bé? i em diu: -Mn. no puc més estic cansat de resar, tota la vida que reso i Déu no m'escolta, per què Déu mai no m'escolta? (La seva situació familiar és francament difícil). Aquest diumenge escoltant l'evangeli sobra el jutge injust que és capaç de donar coses bones i com més no ens les donarà el Pare del cel, pensava en aquest senyor que em va parar pel carrer.
No em plantejo fer ara una reflexió teològica, tant sols vull compartir amb vosaltres el mal que arriba a fer una mala formació teològica d'aquells que són servidors de la Paraula (tant catequistes, articulistes, mossèns,...) a la bona gent que cerca el consol de Déu. I que n'hi ha de plor amagat en aquells que encara s'acosten a l'Església, potser per rutina, però cercant-hi la única casa de misericòrdia que els queda on poder reposar.

Només pensant en veu alta!

Sant tornem-hi!

Ei blocaires mil disculpes, feia temps que tenia abandonat aquest espai de comunicació! I tornem a la càrrega, tot i certes deficiències. No tinc internet!!!! a casa i ho he de fer a les estones lliures a la feina, no és l'ideal per mantenir el bloc al dia!! glups!
Amb tot no he deixat de xefardejar en els vostres blocs, i m'heu fet passar molt bones estones de reflexió i diàleg.
Un nou curs, nova etapa... endavant!

Hi ha coses que et sorprenen i t'omplen d'alegria

He trobat aquesta web, potser ja fa temps que està penjada, però he volgut donar-la a conèixer de manera especial, ja que, sempre m'he preguntat com era l'Església Valenciana. D'entrada l'informació que m'arribava és que els nostres germans valencians tots eren de la corda blavera, tot i que la idea amb causava mal estar. Vaja, que em negava a pensar que no hi hagués una realitat d'Església Valenciana. I amb aquesta pàgina l'he trobat. Quina alegria!
www.cristianspelvalencianisme.org

Quan un petit projecte esdevé un repte, organitzar-lo per primera vegada, es converteix en un esdeveniment interessant a viure i a valorar pels joves que l'impulsen. En una comarca com la nostra els Joves de Sta. Maria estan buscant els camins per "Reciclar" la vida de l'Església per tal de ser consumible pels nostres companys i amics. Una Església rural com la nostra cerca petits canvis i acull les propostes que d'altres comarques ens arriben.